Aquest període comença marcat per la mediocritat en l'evolució del ferrocarril. El transport per carretera s'ha generalitzat i va desplaçant el transport per ferrocarril a quotes de mercat irrisòries. El govern, centra tots els seus esforços en la millora de les comunicacions per carretera, tant en llargues distàncies com en curtes, mentre el ferrocarril és vist tant pel govern com per la major part de la societat com un mitjà obsolet que no mereix noves inversions, amb la qual cosa entra en un període de clara decadència i deixadesa.
La crisi energètica mundial de l'any 1973, accentua encara més aquesta tendència. Malgrat que el ferrocarril semblava que es podria beneficiar de la pujada dels preus del petroli que frenava el transport per carretera, l'obsoleta xarxa, la falta de mitjans per prestar un servei amb un mínim de qualitat i la retallada general de pressupostos fan que la qualitat del servei segueixi empitjorant.
A partir de la mort del dictador Franco el 1975, el país entra en la transició cap a la democràcia, en un període de temps poc clar políticament i que no afavoreix cap política clara envers al ferrocarril. Poc a poc, però, es van fent passos cap a la normalització democràtica i, el 1977, es crea el "Ministerio de Transportes". Serà aquest el que, dos anys després, signarà el primer Contracte-Programa amb RENFE que consistia en el següent: l'Estat aportaria els recursos que fossin necessaris per l'explotació de RENFE, a canvi de que aquesta empresa pública es comprometés a millorar el servei que donava i a elaborar un pla d'actuació per esperonar la recuperació del ferrocarril com un mitjà de transport eficient i modern.
Els primers passos foren la duplicació de vies en alguns dels principals corredors, la implantació de noves tecnologies per millorar l'explotació com l'ASFA (sistema que, entre altres coses, evita passar-se un semàfor en vermell) i l'adquisició de nou material remolcat, principalment cotxes-llit. Els resultats són una millora en temps i en ocupació, però de forma molt tímida.
A l'arribar la dècada dels 80, l'actitud cap al ferrocarril comença a canviar tímidament. Tant els poders públics com la gent en general s'adonen que l'automòbil no és la solució única al problema del transport i que, per moltes carreteres i autopistes que es construeixin, aquestes sempre acaben col·lapsades. Paral·lelament, els experts en mobilitat alerten que el ferrocarril és un transport molt més eficient que la carretera, a la vegada que més ecològic i per tant, barat. És a partir d'aquí quan s'adonen que la solució al problema pot ser l'oblidat ferrocarril.
És a partir d'aquest canvi d'actitud que es propicia, el 1979, l'aparició del que havia de ser el gran revulsiu pel ferrocarril espanyol, el "Plan General de Ferrocarriles", un pla a 12 anys vista que preveia grans inversions a tota la xarxa per modernitzar-la. Però poc després, l'any 1982, el govern va canviar i els nous gestors van decidir cancel·lar el pla, per considerar-lo excessiu per les possibilitats econòmiques que tenia el país en aquell moment.
Per entendre el que va passar a partir d'aquell moment, cal entendre la situació que es vivia. En aquell moment, a principis dels 80, la xarxa d'autovies era pràcticament inexistent i Madrid era (juntament amb Lisboa per raons òbvies) la única capital europea occidental que no tenia cap autovia/autopista que l'unís amb la resta d'Europa. Molts altres serveis bàsics, estaven igualment en situació molt precària. Amb la vista posada a l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (avui Unió Europea), es va veure la necessitat "d'endreçar" el país per dotar-lo d'unes infrastructures modernes que permetessin competir a les empreses espanyoles, fins aquell moment protegides per l'aïllament i els aranzels, amb l'entrada de productes estrangers. Per tot això, es va decidir actuar urgentment a totes les infrastructures del país, però com que la situació econòmica no era massa bona, el que primer calia era racionalitzar.
En aquest marc, el 27 de febrer de 1984, es firma el primer "contracte-programa" entre RENFE i l'Estat espanyol. És la primera vegada que es firma un contracte d'aquest tipus, on les dues parts es comprometen a complir una sèrie de compromisos, i no com fins el moment quan les subvencions eren a fons perdut. En aquest acord, RENFE es compromet a reduir els costos d'explotació i millorar el servei prestat, mentre que l'Estat es comprometia a aportar els recursos necessaris per sanejar l'empresa i a planificar el transport per eliminar la competència desigual entre mitjans de transport.